Vés al contingut

mai 30

medium_3954331774

Imbatibles

És el Català de l’Any, malgrat que no se’n considera. Joaquim Maria Puyal, periodista cofoi de ser-ne en uns temps en què la moral de la professió ni hi és ni se l’espera, defensa que fa més mèrits pel premi “aquell ciutadà que pateix les retallades, que pateix la crisi, l’empresari que no pot pagar perquè no cobra, la mare de família que no arriba a final de mes, les persones grans que no poden tocar els seus estalvis (gràcies a l’honestedat dels nostres banquers), els joves sense feina”. Hi ha milers de Catalans de l’Any que voldrien, com en Puyal, no ser-ho.

En la recent entrega del guardó el periodista va ser incapaç de “fer bona cara per la foto”. Rictus seriós per interpretar que hem “confós la felicitat amb els diners, la crisi econòmica amb la crisi moral”. És a dir: ens obsessionen els bitllets, quan en tenim i sobretot quan no en tenim, i així ens va, perquè quan la nostra única raó d’existir és l’euro de la Merkel, no ens queda temps per pensar en allò que ens fa forts: els nostres valors. Vaja, que la cultura de l’esforç l’hem llançada pel vàter, i passarà la crisi, somriurem una estona més i en vindrà una altra; i la nostra virtut continuarà nedant per la claveguera.

Sosté en Puyal que per sortir del fang ens cal un “discurs comú, amb empenta i audàcia”, perquè el futur ens l’hem de construir nosaltres, no els mercats, no el maleït sistema. Al president Mas, “navegant solitari” i incomprès a ulls del Català de l’Any que no ho és, li toca escriure el guió. Amb el pacte fiscal n’hi ha prou per unir? El mantra de l’austeritat farà pinya, o llenya? Si el president encerta, el poble que té al darrera  -que l’hi té, Puyal dixit- remarà perquè el nostre Titanic esquivi l’iceberg. I potser, pot-ser, serem imbatibles.

Diari de Girona

Foto: Tim Simpson

mai 21

medium_4749894140

Garatge Al·là

Londres, capital capital, té la una de les mesquites més grans d‘Europa, la London Central Mosque, amb capacitat per a 4.500 fidels. Construïda als anys 40 i remodelada a mitjans dels 70, acull un centre cultural islàmic amb una bliblioteca plena amb més de 20.000 referències. Tòpic pulveritzat: els musulmans, a banda de proclamar yihads i cordar-se cinturons de goma-2, també llegeixen, ves per on. També hi ha grans mesquites a Nova York, Berlin, Brussel·les, Viena, Uppsala (Suècia), París i Madrid, per citar exemples.

A Catalunya, no. L’Ajuntament de Barcelona fa anys que diu que en farà una, però la realitat és que la Unió de Centres Culturals Islàmics té censats 70 centres de culte a Mahoma, la gran majoria de butxaca, ubicats en baixos d’edificis.

És previsible que, al llarg dels propers mesos, aquesta xifra creixi, ja que està previst que dilluns el ple de Salt, bressol de cultures, aprovi un nova modificació normativa que tolera l’obertura de noves mesquites-garatge -micro mesquites, en diuen alguns- al centre del municipi, allà on s’hi concentra una elevadíssima proporció de ciutadans que adoren déus poc nostrats.

Malgrat que ningú no ho diu ni clar ni català, s’intueix que la possibilitat que s’obri un temple islàmic de grans dimensions al polígon Torre Mirona es dilueix definitivament. L’Ajuntament no vol que la zona industrial esdevingui un parc temàtic (sic.) de religions forànies invasores, perquè sap que la imatge de minarets perfilant el nou skyline del poble provocaria massa mals de panxa i la conseqüent diarrea electoral.

Que resin els musulmans, per tant, en garatges reformats i que ho facin en petit comitè, per allò que si són molts fan soroll i empipen els autòctons de pell blanca i fina. Al·là, aquí, no el volem gran i al pas que anem, no permetrem que mai ho sigui. Sempre li quedarà Londres; o Uppsala.

Diari de Girona

Foto: Moonlight Mini, d’Owen B.

mai 12

Mini Cooper

El país imaginari

Rodrigo Rato -Estona a l’edició catalana de La Vanguardia. Maleïts traductors automàtics!- va rebaixar-se el sou per força, fa poc, a 600.000 euros anuals. No els cobrarà tots -o sí?-, perquè l’han fet fora de Bankia, entitat acabada de nacionalitzar al més pur estil vídua de Kirchner. #etfelicitofill, li va dir en Rajoy a en Rodrigo, que l’any passat va guanyar 2,3 milions i que pot estar tranquil, ja que algun banquer bona persona, empresari modèlic o polític amb vista valorarà la seva capacitat de gestió contrastada.

Florentino Pérez, constructor voraç, mecenes d’en José Mourinho The Special One i admirador d’en CR9 que guapo que sóc, mana en una empresa gran, ACS, que deu 9.000 milions i que el New York Times, tothom de genolls i amén, posa com l’exemple de com no s’han de fer les coses; un ajuntament de Guadalajara, amb dos pebrots, ha demanat un termini de 7.058 anys per pagar els deutes, i un conseller d’Extremadura, aquest amb dos ‘coions’, ens ha dit a la cara que feia de metge a Portugal les hores lliures.

En Pedro de Armas, regidor d’un poble de Lanzarote, fa cinc mesos que no va a la feina perquè ha navegat fins a Martinica amb el seu veler. Mentre no torna, els veïns li han pagat els 1.200 euros que s’ha gastat fent servir el mòbil.

L’alcaldessa de Palamós, Teresa Ferrés, ja treballa amb la seva germana, que fa quatre dies que és auxiliar administrativa després d’haver quedat tercera en unes oposicions. Ho diu la Bíblia, oi, que els últims seran els primers?

Això és xauxa, que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans vindria a ser el “país imaginari on hom tindria tot el que desitja”. Som un país-regne-invent de ficció i per molts anys: aquí tothom pot fer el que vol, excepte deixar de pagar el peatges d’Abertis, catalana fins al moll de l’os. Qui #novulguipagar, tastarà el bat d’en Felip Puig. Imaginàriament, volem dir.

Diari de Girona

(Foto de…)

mai 5

miniblue

#correPep

I ara què? Què farem sense en Pep, sense en Guardiola? Com acabarà el millor Barça de la història? I el país imparable que s’havia d’aixecar ben d’hora ben d’hora, què?

Poques vegades un nom propi de l’esport ha estat idolatrat fins a l’extrem que ho ha estat en Pep Guardiola. Els catalans l’hem adorat tant que algú que s’ho hagi mirat des de fora deu pensar que tenim un problema. Que no girem rodó, vaja; que això que hem fet no és normal; que d’acord que els argentins sentin un passió malaltissa per en Diego Armando Maradona, perquè són com són, però això que els catalans, gens llatins, genèticament seriosos, i molt molt molt europeus, venerin el déu pagà Guardiola, trenca tòpics.

Fins i tot en Risto Mejide el terrible, l’home de glaç de les ulleres de sol eternes que es guanya la vida destrossant freaks al prime time, va estovar-se el dia de l’adéu d’en Pep i deia a la xarxa social Twitter, en castellà: “Nadie es imprescindible. Pero hay gente a la que se la empieza a echar de menos desde el momento en el que dice que se va”. Molt tendre, venint d’en Risto. Snif.

Sí, centenars de tuitaires van deixar-se anar després que en Pep anunciés que plega: alguns, amb una capacitat de sorpresa digna d’estudi, li dedicaven un “que tinguis sort i que trobis el que et va mancar…”; d’altres encomanaven bones vibracions tot recordant que el dia es llevava “més feliç gràcies a Guardiola!”. També n’hi va haver de més malparlats, que deien entendre “perfectament en Mourinho i els seus”, perquè “mai ningú se’ls ha pixat a la cara tantes vegades i amb tanta classe!”. I de molt molt desesperats: “#GràciesPep, la vida sense tu no serà el mateix. Eternament agraït. #GràciesPep per fer-me viure la millor època del nostre club. T’estimo”, escrivia un jove de Guissona. Davant d’això, #correPep, #fuigbenllunyPep, #iqueetvagibé.

Diari de Girona

abr 24

large__2481372103
2 Comments

Sant Jordi 2012

(Aquesta setmana vaig desfassat, però, ja ho sabeu: val més tard…)

Torna el dia que, malgrat el que digui el calendari oficial, el que parla del 20 o el 21 de març, marca l’inici de la Primavera: el 23 d’abril, Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, dels enamorats, de gentades al carrer i paradetes per tot arreu. A 48 hores de la festa de les lletres més popular toca fer pronòstics. Qui guanyarà el Sant Jordi més en crisi que hem viscut des de fa anys i panys?

Com que s’admeten apostes i són de franc -obrim parèntesi: Eurovegas encara és una entelèquia, però d’apostar els catalans en sabem molt abans que nasqués el messies Adelson; ara, altra cosa és si històricament hem tingut prou intuïció per destriar el cavall guanyador dels perdedors, tanquem parèntesi-, les fem.

Seria positivament simptomàtic que els lectors d’aquest país petit, a manera de declaració d’intencions, s’abraonessin sobre els taulells de llibreries i parades per arreplegar títols de tall optimista: comprar “365 dies per canviar la teva vida”, d’en Francesc Miralles, vindria a dir: a mi, la crisi, plim. Podria significar el mateix decidir-se per “El valor d’emprendre”, de la Maria Batet i en Francesc Torralba, un llibre optimista sobretot en el subtitular: “El futur és d’ells”.

Però, en un dia en què el text és el més important, el context convida pensar que, d’alegries, ben poques. Aquest Sant Jordi 2012 fa més comprar llibres que ens recordin “Quan érem feliços” -és el títol de la història que ens proposa en Rafel Nadal-, o fins a quin punt som “Carn de canó”, com diu la Donna Leon. Títols que ens facin adonar que ens hem quedat “Amb una mà al davant i l’altra al darrere”, com els passa als Ransome, els protagonistes de la novel·la d’Alan Bennett. Tanca la banca. L’aposta és damunt la taula. Sant Jordi dirà, amb el permís de la crisi.

Diari de Girona

(Foto: Fadzly )

abr 17

Mini Cooper

Aire fresc

En el l’imperi dels mercats, la prima de risc i les bombolles econòmiques uns emprenedors vinculats estretament a la UdG engeguen un projecte que -ai mare!- proposa un sistema monetari paral·lel: RES, un concepte que va impulsar un petit comerciant belga arruïnat, ara fa 15 anys, que va entendre que per sortir del pou necessitava escapar dels tentacles dels bancs. Si jo et puc vendre els meus productes a tu, i tu em pots vendre els teus a mi, per què hem de demanar crèdits per pagar-los? I si ens inventem una moneda i comencem a facturar? I si convencem altres empresaris?

Tal dit tal fet, de manera que, llavors, a les terres de Flandes es treuen del barret la paritat RES/Euro i comença l’aventura, que tres lustres després registra xifres gens menyspreables: 5.000 establiments accepten la moneda RES i 100.000 clients l’utilitzen a diari, generant un volum anual de vendes de 30 milions d’euros i un increment de les vendes d’entre un 3 i un 5 per cent.

Aviat tindrem a Girona negocis i restaurants on es podrà pagar en RES i en uns mesos, segons la previsió dels impulsors, circularan també targes de crèdit per pagar en aquesta moneda. Si la lògica del sistema no falla, la comunitat, fent circular RES, enfortirà el comerç local; potenciarà, en definitiva, l’economia de quilòmetre zero, la de proximitat. I atenció: ho farà sense que el banquers, avesats a apretar empreses i particulars hi tinguin cap paper.

Cal veure com evoluciona RES, una aposta innovadora que pot semblar estranya, parida per uns il·luminats, però que a Bèlgica ha funcionat i a França ja camina. Qui sap si a Girona rutllarà molt, poc o gens. L’economia no és una ciència exacta i aquí, menys. Però l’empresa es mereix una oportunitat, perquè insufla aire fresc a una societat condemnada fa anys a viure en ambient econòmic enrarit, que ofega, i molt.

Diari de Girona

abr 11

miniblue2

Un ‘Bluestar’

Localitzat a S’Agaró, a pocs metres de la platja, durant les vacances de Setmana Santa. Feia goig, aquest ‘Bluestar’, que estava net com una patena. Foto feta amb #instagram, clar.

← Entrades més antigues